Un cop més i ja en van tres, el prolífic i sempre inquiet Ramon Aragall torna amb un nou grapat de cançons. La veu que ens va sorprendre amb El Camerino de l’Scala de Milà i ens va arrencar a ballar amb l’agredolça El Primer Intento, troba en el seu nou EP cinc noves històries i el fràgil equilibri que qualsevol artista anhela. Dos LPs han estat suficients per crear-se un so intransferible, amb una lírica tant introspectiva com universal.
Obre l’EP “Lento”, una cançó sobre la inseguretat vestida amb un sinuós laberint rítmic. En territoris més aspres es mou “Un grito descomunal”, on Ramon Aragall mostra la seva faceta més contundent que ja vam conèixer a Kamikaze. El tercer tall “Yo te entiendo” té aquesta estranya virtut que posseeixen les cançons que sonen inevitables, les que a mesura que les descobrim ens sembla que ja existien en algun lloc dins de nosaltres mateixos. Després de la fatídica “Creo que lo voy a estropear”, el disc tanca amb “Que fluya sin más”, una oda cristal·lina sobre la necessitat de viure sempre instal·lats en un ara. Brilla aquí el Ramon Aragall multiinstrumentista, amb una introducció pianística memorable que suposa el fermall perfecte a aquesta petita col·lecció de joies.
UN GRITO DESCOMUNAL és un dels secrets més ben guardats d’aquest 2021, una invitació a escoltar històries a contrallum, belles al mateix temps que punyents. Ràpid: gaudiu-lo, se us acaba el temps.
Porto des dels quinze anys entrant i sortint d’infinitat de projectes musicals, assajant fins a les tantes, gravant discos dels que em sento molt orgullós i altres dels quals ni tan sols val la pena parlar, carregant amplis, ferramentes i altres merdes, tocant en sales petades de gent i en altres completament buides, i compaginant aquesta bogeria de vocació fins i tot amb una carrera de dret i un postgrau assolits amb nota.
Per mal o per bé, sempre va poder més el somni de guanyar-me la vida fent el que realment m’agrada, i després d’estar uns anys en projectes prometedors que no acabaven d’enlairar-se, va ser l’any 2009 quan la meva carrera va donar un tomb quan vaig conèixer Dani Alegret al Taller de Músics i vaig entrar com baterista a Els Amics De Les Arts.
De l’any 2011 a l’any 2015 em submergeixo en una gira contínua a compaginant la meva feina a Els Amics amb la meva incorporació a Dorian. I és just en aquesta època tan intensa quan comença a madurar la idea de fer la meva pròpia música i de muntar la meva pròpia banda.
2015 és l’any de Perfil, el meu disc debut editat per Discmedi, i és aquí on arrenca la bogeria de compaginar la meva gira amb les d’altres artistes per als quals treballo com a baterista. En 2018, Discmedi publica Kamikaze, el meu segon àlbum d’estudi i torno a ficar-me en una gira pròpia de 40 concerts per Catalunya. A la fi d’aquest any rebo una trucada per unir-me a la gira Principis de Cepeda. Un 2019 a rebentar de concerts i enregistraments per a altres projectes al mateix temps que preparant la sortida del meu tercer disc per a un 2020 que tots sabem com va transcórrer.
2021 és l’any de Un Grito Descomunal, el meu tercer disc d’estudi i el que considero que és el meu millor treball fins ara. Un any de canvis, de posar els comptadors a zero després de la tempesta i de veure per on discorre el meu camí com a músic.
No hi ha concerts per mostrar
No hi ha concerts per mostrar
No hi ha concerts per mostrar
No hi ha concerts per mostrar
No hi ha concerts per mostrar
No hi ha concerts per mostrar
No hi ha concerts per mostrar
No hi ha concerts per mostrar